poesia trobadoresca

Poesia escrita pels trobadors en llengua vulgar occitana durant els segles XII i XIII a Occitània i es va estendre arreu d’ Europa.

Mentre que els poetes escrivien en llatí, els trobadors escrivien en l’ occità.

Aquest tipus de poesía té una serie de característiques:

-El trobador la galanteja amb l’objectiu d’aconseguir favors, amor o protecció.

-La dama es anomenada “midons”del poeta i no es mostra accesible.

-El carácter adulter del ritual fa necessari guardar el secret i no perdre la mesura, és a dir, controlar la passió.

-Si el marit no comprén o tolera aquest joc galant, apareix al poema com a“gelós”, que no s’assabenta de l’affaire pels “llaussengiers”(xafarders).

-En l’última cobla o estrofa, el trobador posa el senyal, pseudònim que fade clau secreta perquè la seua amada sàpia que s’adreça a ella.

-Les relacions entre el trobador i la dama reprodueixen la relació devassallatge entre el senyor i els seus súbdits, pròpia del feudalisme:la dama és el senyor i el trobador el seuvassall.

-El poeta passa, abans d’aconseguir el premi, per diverses etapes oesglaons, que el porten a una millora personal i moral: “fenhedor,pregador, entenedor, drutz”.

-Lliurament incondicional a l’amor és la condició que un bon trobador cortés ha de complir.

-La mètrica trobadoresca es molt estricta.

Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social moltdiversa, des d'alguns dels personatges més importants de la seva època, començantpel primer trobador conegut, Guillem d’Aquitània al Papa Climent IVo el famósrei d'AnglaterraRicardo I Cor de Lleó (que abans de presidir lacort anglesa va ser ducd ‘Aquitània i comtede Poitiers),a altres personatges de la noblesa com el catalàGuerau de Cabrera, vescomte de Gironai Urgell; fins arribar a trobadors famosíssims d'origenhumil, com era el cas de Marcabru, que començà com a joglar. Hi hapocs casos coneguts de trobadors que eren dones (lestrobairitz), sempre de lanoblesa com la comtessa de Dia.

Les trobairitz, també canten als cavallers i trobadors, no pas als seus marits. L'amor no era molt freqüent entre els matrimonis nobles ja que els casaments es feien peri nteressos polítics o militars de les dues famílies. Els sentiments nocomptaven en les unions feudals, de manera que sovint l'amor s'expressava foradel matrimoni. L'amor cortès ha de ser gratuït i lliure, i aquestes condicions no es donaven normalment en el matrimoni noble, per tant l'amor veritable nopodia existir sinó fora de les normes socials. Si la parella accepta aquest amorneix entre ells una complicitat perfecta. L'amor cortès és secret, ja que la dama ha de guardar el seu honor de calúmnies i gelosies que podrien arribar alseu marit. L'amor, doncs, és perillós.

Les dones en aquella època eren molt discriminades, eren els peons del homes, L’amor i l’afecte tenien poc aveure amb el matrimoni. La dona havia de parir fills, i el seu èxit en aquesta funció era la mesura de la seua utilitat. Si fracassava una i altra vegada, jafóra perquè era estèril o perquè només paria filles, era repudiada i tornada acasa dels seus pares o col·locada en un convent. No tenia cap defensa legal, nise li permetia estar sense marit durant molt de temps; el repudi era seguit d’un nou casament tan aviat com es trobava el marit adequat. En cas d'adulteri provat, el marit podia matar la dona i la llei no ho considerava delicte. L’església considerava les dones com a encarnacions d’Eva, que fou la primera pecadora.