Cronica primer d'ESO!

Recorde perfectament aquell solejat dia de setembre en el que començavem un nou curs i no nomes aixó sinó que un nou cicle també s' iniciava. No va haver molt de canvi ja que en el colatge també hi havia primaria però si que va ser una mica desconcertant. ‘‘¿Qué era això de l'E.S.O?''. El primer dia va ser extrany ens pareixia extrany aixó de tindre nous profesors peró el que mes por em donava era aixó que dien de : ‘‘Ara ja eres major aixi que tens que comportarte com a tal''
Algunes persones començarem amb un ritme frenetic de treball i aixó contagia a tot el grup. Erem la classe perfecta: bons xiquets, estudiosos, simpatics i agradables. Aixi se arriva a la primera evaluació,una evaluació exeplar, ana tot com la seda. Recorde anan preguntan per la classe cuantes suspeses hi havien i que la gent nomes en poguera respondre que les tenia totes aprovades. Aixo ens plenava de orgull a tota la classe.
Algu comença a desfaçarse peró no es contagia a la classe sencera. Recorde que la classe anava a concursos de redacció i que moltes vegades guanyaven primers i segons premis. A mesura que avançaven i veiem que no era tan dur aixó de la E.S.O començavem a parlar una mica mes en classe i a contestar als profesors. Y aixi arrivaven els primers examens suspesos. Els profesors ens alertaven, ens deien que no hi havia que baixar la guardia, que hi havia que estudiar,que no ens podiem relaxar ni un moment perque aquest cicle no era com la primaria i axó ja era molt serio. Però a medida que ens renyien mes,més mal ens portarem. Es va vore aquest desfase quan van arrivar les notes de la segona evaluació. A mi no me suspenien però a la mitad de la classe li caigueren asignatures. Hi havia que canviar, ens anaven desmadrant i a este paso tindrien que fer mes classes per la cantitat de gent que suspendria, i repetiria. Ens vam moderar una mica la veritat, tornarem a ser una mica pareguts a aquella volguda classe, la tranquilitat tornà a la classe, i no nomès aixó sinó que també els examens amb el 100% d'aprovats. Quan arrivà la segona evaluaciò es va vore el reflexe de lo que aviem fet, es a dir, menys de lo que de nosaltres podiem aver fet. A mi no me suspenien peró no m'agrada vore als meus companys de tota la vida suspenent asignatures i no nomès aixo sinò que damunt s'enrien, com si es refugiaren en això per a no expresar la tremenda tristesa que patien al veure que l'unic treball que ha de fer l'alumne, es a dir, aprovar, no el cumplien. Vam veure que algo fallava, i fent cas a les advertencies del mestres, forem inteligents i vam mirar la manera de resoldre aquells primers problems de la nostra vida, i la solució no fou un altra que estudiar més. Jo em vaig esforçar i vaig possar el cincs sentits en seguir aprovar i aixi eu ferem tots. Despres d'una curta i dura tercera evaluació vam tornar a ser ixa classe perfecta i envetjada pels tutors d'altres cursos. Totes aprovades tothom, així acabava l'incertidumbre de no saber si el següent any seriem els mateixos alumnes. En quant a lo personal, ¿que us e de dir? Encara erem petits i no fem trastaes ni maleces que recorde. L'unic que puc destacar es les grans vesprades que pasavem jo i Jaime. Tots dos quedavem per a enriumos una estona i comentar coses sobre l'institut. Aixó si, el millor dia que va passar aquest curs fou quan el castelló ascenquè de divisió. La euforia s'apoderà de mi. Vaig estar tant content aquells dies, es cumplia un dels meus somnis i no podía ocultar l'emoció del moment. Fou, a mès, d'un curs inestable, un curs extrany, acabavem d'atravesar la primera etapa d'aquella ‘época tants dificil i divertida, la adolescencia, la qual desprès ens va donar penes però sobretot les majors alegries de la meua vida.